BENIGÀNIM
 
AMBAIXADA DEL MORO
 
Els cristians ocupen el castell. L’Ambaixador moro aplega rodejat per la seua escolta i es destaca del grup:
 
A.M.-         ¡En el nom d’Alà,
el Déu clement
i misericordiós!
S’encontrem davant les portes
d’este poble que ha segut
el solar dels nostres pares
i antepassats benvolguts;
a on ells naixqueren, viviren,
treballaren ben a gust,
moriren i ara descansen
dormint el somi del just.
S’encontrem en estes terres
dividides en bancals
que alguns d’ells cultivarien
en les hortes i secans,
mentres atres moldejaven
gerres, taces, plats,
llibrells, botelles i cànters
en varios menuts alfars.
Recordem de tot el terme
alguns punts més importants,
els noms d’algunes partides
i els dels camins principals:
per allí el camí de Xàtiva,
la Torreta i el Tossal;
per allà el del Plà dels moros,
les Foies i els Bancalars;
per allí el que ve d’Albaida,
la Serreta i Benalfaig.
Per ací el de Quatretonda
i el Portichol allà dalt.
 
Al nomenar estos punts geogràfics anirà senyalant la seua possició topogràfica. L’Ambaixador s’aproxima un poc més al castell:
 
A.M.-         ¡Ah dels veïns d’eixe poble!
                   ¡Ah del fort! ¡Ah del castell!
 
V.C.-          ¿Quí serà eixe atrevit
                   que brama tan fortament
                   i ressona pel contorn?
A.M.-         Un moro de bona fe
                   i de bona voluntat
                   que busca el vostre interés.
V.C.-          ¿Qué vos s’ha perdut ací,
                   i quin negoci porteu
                   que poguera interessar
                   als cristians d’este poblet?
A.M.-         Porte una digna ambaixà
                   per l’alcaid del castell.
                   Aviseu-lo que hem vingut
                   i volem parlar en ell.
 
El vigia es retira i poc després apareixen l’Ambaixador i l’Alcaid o Capità cristians, rodejats per la seua escolta:
 
A.C.-          Segons mana l’Evangèlit,
                   benvingut siga tothom
                   al poble de Benigani,
                   si du bones intencions.
A.M.-         Les nostres son més que bones,
                   i diria que millors,
                   si l’encàrrec escolteu
                   i li presteu atenció.
A.C.-          A escoltar estem dispostos
                   les vostres poroposicions
                   davant del mateix alcaid,
                   present en esta ocasió.
A.M.-         Com sabeu perfectament,
i ara anem a repetir,
totes les terres del regne
de València, i Dénia eren
del domini sarraí
des de més de cinc-cents anys;
i es van anar succeint
diverses generacions
passant de pares a fills,
i els moros d’ací son més
valencians i llevantins
que vosatros que aplegareu
a penes despus-ahir
des d’altres regnes del nord.
Per això hi ha que aclarir
que estes terres deuen ser
totes nostres, perque ací
viviem els pobres moros
i treballavem tranquils
des de prou ans que vosatros
les poguereu conquerir.
A.C.-          Tots eixos raonaments
estan prou ben plantejats
i tenen alguns aspectes
que es poden considerar
pero existixen diversos
punts de vista i de detall
en que les coses presenten
bona llògica i trellat.
¿I si no hagueren vingut
els primitius mahometans
que duien Tariq i Muça
i no hagueren conquistat
totes les terres d’Hispània?
La península, en tal cas,
podria ser que seguira
sent un sol regne cristià,
i per tot ell no hi haurien
serraïns ni renegats.
A.M.-         Les coses son com son, i ara
no poden tornar arrere
mudant el curs de la història
al gust del nostre parèixer.
Lo cert es que a la invasió
de poques forces guerreres
va seguir l’ocupació
de rapidíssims efectes
que oferia la captura
de terres, ciutats i aldees
sols pel dret de la conquista,
i la transmisió d’aquelles
segons les lleis de l’herència
que regien des de sempre.
A.C.-&n
bsp;         Dinàmica i fulgurant
de veritat que va ser,
pero no tan meritòria.
Si vingueren pocs guerrers,
¿com pogueren dominar
tantes terres i castells,
tantes viles i ciutats
en eixe curtíssim temps?
Perque els hispano-romans
estaven prou descontents
dels dominants vissigots;
perque tenien molts d’ells
una pobra fe cristiana;
perque patien també
l’impost de capitació
i algunes normes i drets
que els sarraïns afegien
per simples raons de fe.
Totes eixes condicions
poc a poc anaren fent
que acolliren l’islamisme
com a moros d’interés,
forçats per les circumstàncies
i no pel convenient.
A.M.-         I les persones que es feren
                   sarraïnes d’adopció,
                   poc a poc elles anaren
                   assimilant la llavor,
                   les idees i principis
                   de l’islam en expansió,
                   i al cap dels segles floriren
                   en gran civilizació
                   quan Córdoba era el poble
                   més gran, cult y populós
                   de tota Europa, en els dies
                   del Califat poderós.
A.C.-          Tot això pareix molt bé
vist en termens generals
i olvideu altres aspectes
que hauria de puntejar,
com son els de la cultura
dels regnes nòrdics cristians.
Pero pensem i creem
que no hau vingut a parlar
d’estes coses de la història
que son temes apropiats
als mestres de clerecia
i als alfaquins il·lustrats.
Per lo tant, convé deixar-ho
i anar directes al gra.
¿A què hau vingut en concret
i qué voleu atrapar?
A.M.-         A proposar-vos un tracte
que siga llògic i digne
per als moros i cristians.
Com han segut serraïnes
les terres d’esta comarca
des de fa més de cinc sigles,
es normal que siguen sent-ho
i recobrar-les voldriem.
Com tampoc estem conformes
des de que fa quatre dies
les conquistara el rei Jaume,
segons un pacte deurien
retornar a les mans nostres
cases, bancals i famílies.
Benigani i el seu terme
es cosa que volem tindre
i, si l’entregareu prompte,
nosatros compensariem
donant-vos diners i bens
a atres terres productives.
A.C.-          Si fa poc justificaveu
aquell fet de la invasió
en la força de les armes,
i la següent possessió
en el dret de la conquista,
per les mateixes raons
poden justificar-se
captura i dominació
de totes estes comarques
per En Jaume d’Aragó.
Si lo d’hair i passat,
passat està, i no es pot
remoure de cap manera,
seria contradictor
insistir en tal assumpte.
Ademés, total l’acció
conquistadora dels reis
de Castella i de Lleó,
de Galizia i Portugal,
de Navarra i Aragó,
i els comtes de Barcelona,
s’explica com reacció
col·lectiva i natural
dels pobles cristians del nord
contra les terres del sud
perdudes pels vissigots.
A.M.-         Ara voldriem deixar
tanta història i que parlem
del negoci proposat.
Este poble es menudet
i tenen poca importància
les muralles i el castell,
comparats en altres grans
com eld d’Enguera, Moixent,
Montesa, Vallà, Rugat,
Albaida, i Benicadell.
Mentrestant el rei En Jaume
retinga en el seu poder
al principal, com es Xàtiva,
no perillen de moment
els altres llocs de l’entorn
perque, al guanyar les castells
de Xàtiva i de Biar
en pocs mesos els demés
de l’interior de la zona
caigueren per tot arreu
com les fruites ben madures
que es desprenen per son pes.
A.C.-          Si les coses son tan clares,
¿com de bones a primeres
demostreu tant d’interés
en recobrar per a sempre
Benigani i el seu terme,
i quin producte de veres
obtindrieu d’este poble
quan tots els demés del regne
estan en mans dels cristians?
Segons el nostre parèixer
vostra proposta es confusa
i m’obliga a que malpense
que prepareu una trampa
per donar-nos gat per llebre.
A.M.-         La vostra imaginació
es un cavall desbocat
al que deveu reprimir
i que no còrrega tant.
Nosatros els sarraïns,
encara que huí o demà
portem totes les de perdre
perque els vostres reis cristians
tenen favor i fortuna
i colpejen fort al cap;
encara que havem perdut
moltes terres i castells,
nosatros els musulmans
també som homens d’honor
i de paraula, i quan
suscrivim qualsevol pacte
polític o militar,
mantenim totes les clàusules
com els deures més sagrats;
i, sense fer traïcions
com podrieu recelar,
respectem vides i bens
dels rendits per un tractat.
A.C.-          Tot això sona molt bé
                   com una norma prescrita,
i admitim de bona gana
que sovint soleu complir-la,
lo mateix que fem nosatros;
pero no sempre es aixina
i a voltes es fa una cosa
al revés de com deuria.
Tenim ara nostres dubtes
i sols vegem la malicia
de la proposta que hau fet.
¿Penseu que no tenim vista
i que vivim en la lluna?
¿qué no sabem lo que es guisa
en eixes serres abruptes
de la zona subversiva
d’Aitana i Benicadell,
Mariola i la Marina?
En tal cas deveu saber
que coneixem la noticia:
Al-Azraq s’ha rebel·lat
contra la norma establida
en tota aquella regió
per En Jaume conquerida.
A.M.-         Aixona deuria ser-ho
perque no estem gens conformes
d’haver perdut en poc temps
tantes terres i tants hòmens,
pero no creem que ho siga
perque tenim poques forces
i es qüestió més perillosa
que una plaga de llangostes;
i eixe assumpte es diferent
al pacte i a les propostes
que ara presentem de forma
ben concreta i a les bones:
si rendireu el castell
i obrireu les seues portes,
vos donariem a canvi
molts diners i terres noves;
pero, si no fereu cas,
aniriem a per totes
i a guanyar en so de guerra
el poble de Benigani.
A.C.-          Oferiu i prometeu
pero tot, ¿en nom de quí?
¿Quina es eixa autoritat
i quins poders sarraïns
queden per estos contorns
que pogueren garantir
el compliment de les coses
que ens acabeu d’oferir?
Com totes les que s’encontren
són cristianes, huí per huí,
recele de la proposta
i dubte del vostre fí;
i malpense que altres moros
estaran fent per ahí
les mateixes temptacions
que vos esteu fent ací.
I si això fora de veres,
davant de l’enemic
alguns cristians flaquejaren
i decidiren rendir
els castells que posseixen,
supondria un gran perill
mentres faria Al-Azraq
un negoci de profit.
A-M.-         Teniu la imaginació
                   més calenta que l’infern
                   i més fosca que la nit.
                   Tots eixos mal pensaments
                   que haveu soltat poc a poc
                   son ofenses indecents
                   que no podem tolerar.
                   I, per no perdre més temps,
                   que conteste ara l’alcaid
                   al nostre plantejament:
                   ¿esteu dispostos al pacte
                   i a rendir-nos el castell?
Alc.C.-       El nostre deure es defendre-lo
                   i a ningú l’entregarem.
A.M.-         ¡Ah cristians desagraïts
                   que rebujeu nostra oferta!
¡Veniem en so de pau
i voleu fer-nos la guerra!
Ha segut un gran error
pendre vostros mateixa
la decissió llastimosa
que resultarà funesta.
Sense atendre a les raons
i replets de displicència,
s’hau posat la corda al coll
i hau pronunciat la sentència.
Perque, quan no hi ha cervell
i s’acaba la conversa,
solament queden les armes
per a resoldre el problema.
Dins de poc les nostres forces
que s’encontren a l’espera,
vindran pel camí d’Albaida,
pel riu i la Serreta.
Atacarem el castell,
batirem la fortalea,
incendiarem les collites
i correrà la sang fresca.
Moriran unes persones
sense remei ni defensa,
i altres cauran presoneres
i sofriran la condemna.
I els núvols de l’extermini,
el desastre i la pobrea
deixaran a tot el poble
en la ruïna completa.
A.C.-          No ens assusten gens ni poc
                   eixes pobres amenaces
                   perque vosatros els moros
                   presumiu dient paraules
                   a l’hora de negociar,
                   d’enredar i de fer tractes,
                   pero teniu poca espenta
                   i molt falleu en les ganes
                   a l’hora de guerrejar
                   per la força de les armes.
A.M.-         Vindrem a donar batalla
                   i a conquistar el castell.
A.C.-          Vindreu a caure en tropell
                   de captius en la muralla.
A.M.-         Vindrem en busca de sort
                   per lograr honor i fama.
A.C.-&nbs
p;         Vindreu entre foc i flama
                   a trobar ací la mort.
A.M.-         Lluitarem com a dimonis
                   per domar vostres orgulls.
A.C.-          Vindreu a tancar els ulls
                   al poble de Benigani.
A.M.-         ¡Sarraïns de tots els clans,
                   guerra a mort contra els cristians!
A.C.-          ¡Cristians del poble i veïns,
                   guerra contra els sarraïns!
 
Comença la batalla d’arcabuceria entre els dos bandos, i s’acaba conquistant els moros el castell.
 


AMBAIXADA DEL CRISTIÀ
 
 
Els moros ocupen el castell. L’Ambaixador cristià aplega rodejat per la seua escolta i es destaca del grup:
 
A.C.-          La Villa de Benigani
estem de nou contemplant,
es conmouen el meu esperit
i tinc ganes de plorar
quan pense que eixe calvari
s’encontra encara ocupat
per tots eixos sarraïns
que creuen en el Corà.
Vegem alguns d’altres pobles
que formen la contornà
com Bellús i Guadassequies
a la vora del riu Blanc;
amb Benissuera i SEmpere
i la Pobla de Rugat;
amb Quatretonda i Llutxent
                                      i Otos i Beniatjar.
 
Al nomenar estos punts geogràfics anirà senyalant la seua possició topofràfica.
 
A.C.-          Este poble, com tants atres
                   que en la Vall d’Albaida estan,
                   es va rendir facilment,
                   sense guerra, fa uns quants anys,
                   quan la host del rei En Jaume
                   va conseguir conquistar
                   eixes places i castells
                   de Xàtiva i de Biar.
                   Pero alguns mesos després
                   el pergueren els cristians
                   perque uns moros decidits
                   que s’havien rebel·lat
                   l’atacaren plens de força
                   i el guanyaren en combat.
                   Des d’aquell dia funest,
                   que pesa com un pecat,
                   no tenim altra obsessió
                   que recobrar-lo quant abans,
                   i ara és el moment propici
                   perque el rei ha retornat
                   ha este regne de València
                   dispost a recuperar
                   tot lo que s’haja perdut
                   per por o debilitat,
                   a sotmetre als sarraïns
                   que s’hagueren sublevat
                   i a deixar totes les coses
                   com estaven fa deu anys.
                   Preparats per a la guerra,
                   devem abans parlamentar